En temps de Maricastanya vivia una chicoteta princesa que era molt bonica. La seua cara era tan blanca com la neu, i els seus llavis i galtes, rojos com la sanc. Un llarc cabellam negre caia sobre els seus fragils muscles.

Li dien Blancaneus.

Els habitants d’aquell regne estaven encantats en aquella chiqueta.

Blancaneus, ademes de ser una preciositat, era simpatica i molt generosa. Li agradava molt charrar en la gent del seu pais. No fea distincions entre ells, li tenia igual si eren alts o baixos, rics o pobres....Sempre tenia una paraula amable per a tots ells.

Passaren els anys, i Blancaneus es converti en una jove guapissima.

Era tan gran la fama de la seua bellea que molt pronte aplega a oits dels princips dels paissos veins.

Un bon dia, aquells chics tan ben plantats acodiren al regne per a demanar la ma de la princesa. Quan tots estigueren reunits en el castell, el pare de Blancaneus, un rei just i javaloyes, els digue:

-Haveu de tindre paciencia i saber esperar, amics meus. La meua volguda filla es encara massa jove per a casar-se.

I els princips, resignats, tornaren als seus regnes en la secreta esperança de poder casar-se algun dia en Blancaneus.

Encara que parega increible, en aquell regne vivia una persona que odiava a Blancaneus. Era la regina. La seua madrastra.

Totes les nits, aquella roina dona preguntava al seu espill magic:

-Espillet, espillet magic. ¿Qui es la mes bella del regne?

I l’espill responia:

-Majestat, la mes bella del regne es sense dubte Blancaneus, la teua fillastra.

Cada volta que sentia aquelles paraules, a la roina dona se l’emportaven els dimonis, perque no podia soportar que aquella chiqueta fora mes guapa que ella.

I es que la madrastra sempre estava posant-se potingos i perfums carissims; pero, ni aixina conseguia que l’espill la considerara la mes bella del regne.

Un dia, la madrastra, que estava farta de les respostes del ditos espill, ordena a un caçador que raptara a Blancaneus i l’enduguera al bosc per a matar-la.

-Pero, majestat –suplica el caçador-, lo que me demanes es horrible.

-Si, ya ho se...¡Pero obeix ara mateixa, si no vols acabar en la presso! –li va amenaçar la regina.

El caçador va endur a Blancaneus al bosc. Pero quan s’alluntaren un poc del castell, el caçador, que tenia un cor d’or, va deixar escapar a la jove:

-¡Corre, Blancaneus, corre! –li dia el caçador-. Ves-te’n d’aci i busca un refugi.

Molt esglayada, Blancaneus feu cas al bon caçador i va eixir disparada cap al cor del bosc. Corregue tant i tan llunt com li ho permeteren les seues forces.

Ya es fea fosc quan Blancaneus va trobar una caseta en un clar del bosc.

"Estic cansada i famolenca –pensa la princesa-. Tal volta els amos d’esta casa me deixen passar aci la nit".

La jove va picar a la porta; pero, com no responia ningu, va decidir entrar.

Lo que va vore li va deixar molt sorpresa. Tot en aquella casa era molt chicotet, pero mes net i ordenat de lo que ningu es puga imaginar. Prop del fumeral havia una tauleta en set plats chicotets i set tasses de fanc. A l’atra banda de l’habitacio, set llitets en tirereta.

Com estava molt cansada, Blancaneus s’acosta ad aquells llitets i es gita sobre tres d’ells. Es queda dormida en un dir Jesus.

Els amos de la casa tornaren per la nit. Eren set nanets que tots els dies eixien a treballar a la mina d’or que havia a l’atre costat de les montanyes.

-¿Qui es esta jove? –exclamaren sorpresos al vore a Blancaneus dormida-. ¿Com haura aplegat fins aci?

En conte de no despertar-la, els nanets s’acostaren ad ella. El seu rostre dormit era tan dolç, la seua blancor era tan diafana que quedaren enamorats de la seua bellea.

¡Mai havien vist una jove tan bella!

Blancaneus es va esglayar un poc quan va despertar al sendema de mati i va vore al seu costat ad aquelles persones de tan escas tamany.

-Som els nanets del bosc i vivim aci. No deus tindre por de nosatres –la tranquilisaren els amos de la caseta.

La princesa va explicar llavors la seua trista historia als set nanets, que quedaren sumits en un llarc silenci.

Fins a que, per fi, u d’ells va dir:

-Si vols, pots quedar-te en esta casa. ¡Nosatres sempre te cuidarem!

I Blancaneus, molt emocionada, va sonriure dolçament i va contestar:

-D’acort, amiguets. Accepte.

Blancaneus pronte va ser feliç entre aquells nanets tan simpatics. Cada mati eixia a despedir-los quan partien cap a la mina d’or. Els set nanets li tornaven la salutacio i, en les seues ferramentes al muscle, se n’anaven molt contents cap a les montanyes.

Per a entretindre’s durant el llarc cami, els nanets solien cantar alegres cançons. I quan es sentien cansats, feen una paradeta en algun clar del bosc per a menjar-se’n l’almorzar que els havia preparat Blancaneus.

Mentrestant, molt llunt d’alli la madrastra torna a preguntar al seu espill magic:

-Dis-me, espillet, ¿qui es ara la mes bella?

-La mes bella es Blancaneus.

-¡Ments! –va gritar enfurida la madrastra-. La mes bella soc yo. Blancaneus ha mort. ¿me sents? ¡Ha mort!

-No –li digue l’espill sense inmutar-se.

La mes bella es Blancaneus, que ara viu en el bosc, en la casa dels set nanets.

Aixo era massa. Fora de si, la madrastra agarra un martell i dona un colp trement a l’espill, que es trenca en mil troços. Despres va preparar un macabre pla: es difrassa de velleta, posa dos pomes enverinades en una cistella i se’n va anar a la casa dels set nanets.

Blancaneus estava a soles quan la falsa velleta es va presentar en la casa. Al vore-la tan fragil i desvalguda, la jove la convida a entrar.

-Moltes gracies, filla –li va dir la perfida madrastra-. Accepta esta poma com a prova del meu agraiment.

-Oh, es voste molt amable –digue Blancaneus.

Pero nomes mossegar la fruita, la princesa va sentir que el seu cap donava voltes. Desesperada, la jove intenta agarrar-se a una cadira, pero va notar com les forces l’abandonaven i caigue en terra.

¡Blancaneus estava morta!

-Ha, ha, ha, ha, ha, ha –la malvada madrastra llança una horrible carcallada i ixque presurosa de la casa.

Aquella nit, quan els nanets tornaren del treball, s’estranyaren al no vore llum en la caseta. Molt preocupats, corregueren cap ad ella i, sorpresos i esglayats, varen vore a Blancaneus que jaia en terra.

-¡Blancaneus, Blancaneus! –cridaven desesperats els nanets-. ¿Que t’ocorre? ¡Per favor, desperta, desperta!

Pero Blancaneus no es movia.

-¡No respira! ¡Esta morta! –va exclamar u dels nanets que es va acostar ad ella.

¡Que terrible desgracia!

Els set nanets, esclafiren a plorar i velaren el cos de Blancaneus, que seguia conservant intacta la seua bellea.

Passats tres dies, el nanet mes vell va dir en una veu molt trista:

-Ficarem a Blancaneus en una caixa de vidre i la pujarem al cim de la montanya. Tots els dies acodirem alli per a admirar la bellea inmortal de Blancaneus.

I aixina ho feren. Els nanets carregaren sobre els seus muscles l’ataut de vidre i el pujaren al cap de la montanya.

Una vesprada, mentres els nanets velaven el cos de Blancaneus, veren de llunt un ginet que s’acostava corrent.

¡Era un princip molt ben plantat!

Quan el jove aplega per fi, descavalca del seu brios corcer. Va senyalar la caixa de vidre a on jaia Blancaneus i va preguntar als nanets.

-¿Qui es la jove de la caixa de vidre?

-Altea, ad eixa dolça jove li diuen Blancaneus i es la princesa mes bella del mon –li contestaren els nanets.

Llavors el nanet mes vell explica l’historia de la desafortunada jove al princip. Este, molt impressionat per lo que acabava de sentir, s’acosta a l’ataut de vidre i queda prendat de la bellea de Blancaneus.

El jove nota que el seu cor glatia en molta força. I prega als nanets que li permeteren endur-se’n a la jove al castell per a adorar-la sempre.

Pero, al intentar moure la caixa de vidre, el princip entropeça. El colp fon tan brusc que el tros de poma que havia menjat Blancaneus es desprengue de la seua gola i...¡la jove desperta del seu llarc somi!

Els nanets, folls de contents, ballaren d’alegria, i Blancaneus accepta casar-se en el jove princip.

Va ser una boda magnifica. Els festejos duraren una semana, i els set nanets foren convidats d’honor dels novios.

A partir d’aquell dia, Blancaneus i el princip foren sempre feliços.

I de la malvada i vanidosa madrastra no se’n torna a sentir res mai mes.

I CONTE CONTAT YA S’HA ACABAT.