El sol s’havia posat per ultima volta sobre el mur de Berlin. Aquell que els havia separat tantes voltes, aquell que havia servit per a fer-los oblidar la mitat de la seua nacio, fer-los viure d’esquenes, fent-los ignorar a uns veïns que els havien presentat com a invisibles, pero que sempre els havien esperat per a poder seguir caminant junts, que els havia dividit involuntariament, ara els reunia agermanats, contemplant-lo en ulls vius d’esperança molt diferents als que s’havien passejat timidament per ell anteriorment. Hans va sentir per primera volta en sa vida que no estava a soles enmig d’una massa informe de gent. Sabia que en aquells moments, cadascun dels que alli es trobaven tenien un mateix sentiment de concordia i harmonia, la mateixa voluntat d’estar donant un pas cap avant que abans era prohibit.

Hans va vore com, a mijanit ya no calgue amagar-se per a passar el control que unia les dos Alemanies tan diferenciades, la gent s’agolpava sobre la frontera en afany per passar a l’atra banda, sentia rises i plors de persones sense nom ni rostre, olorava per fi la dolçor d’aquella momentanea unio que es perllongaria. Fluixs nocturns incessants en els dos sentits a través del mur que era un estorp estetica, politica i militarment, ya que havia quedat inservible, corrents humanes de persones constituyents de l’intrahistoria, costructors del seu desti i destructors del seu passat. Destructors del mur que devia de caure.

Entre la gent immersa en crits d’alegria i aleluyes, Hans va alcançar a tocar la paret freda que estava en peu per desgracia, des de fea mes de 35 anys, comprovà que hi havia un chicotet eixint, i en l’agilitat que sempre l’havia caracterisat, s’encaramà rapidament al llom d’aquell cuc de formigo. De peu damunt d’ell, va somriure i contemplà com sorgia un nou dia en Alemania, en la nova Alemania unida, Hans va ser el primer en vore el renaiximent d’un nou orde mondial.

Era una nit tranquila i allumenada per les estreles indefinides en lo alt del cel, la brisa marina pegava lateral, pentinant els cabells de les dos femines, en una caricia, atrapant la mirada desinqueta de la chicoteta Minerva. Anaven caminant pel passeig maritim en direccio nort, cap al castell de focs artificials que anava a ser disparat. Ella s'agarrava i es soltava de la ma de sa mare, dubtosa, sabent que no devia separar-se perque la multitut alvançava al voltant d'elles a trompicons, pero per un atre costat, volia tocar l'arena que s'estenia casi infinita en la negror de la nit.

Aplegaren a la placeta que replegava el cami en un bolic, sobre la barana que dividia, marcant el llimit entre la bucolica plaja i la realitat asfaltada, reposaven parelles, families, amics, encarats cap al cel per a vore les maravelles del foc i de la quimica.

El primer tro d'avis sonà trencant els murmurars de la gent que s'impacientava, cinc minuts ans que començara l'espectacul, i poc despres, reclamant puntualitat, el segon s'obri pas entre els escasos nuvols  i el salitre de la mar proxima. El tercer acodi a reunir-se en l'anterior de forma immediata i  a poc a poc el  cel quallat  de gotes blanques  començà a  poblar-se de foc de decenes de colors, de dotzenes de formes, de prodigis tecnics i de precisions des de terra i  mar morint en l’aire de forma cada volta mes sorprenent, reflectint-se en els ulls oberts de bat a bat de la chiqueta, que confusa, despres de vint minuts observant i escrutant cada centimetro del terreny negre embrutat pel fum, li va dir a sa mare:

- Mare, Sant Pere, que està en el cel, ¿no s'enfada per que li facen aixo en sa casa?

 - No filla, tranquila que Sant Pere els lloga el cel per una nit als pirotecnics cada semana de la Fira de Juliol.