HABEMUS PAPAM Albert Cuadrado ©

El repiqueig del migdia li tornà de nou a la realitat de la sala. De sobte s'havia adormit en plena exposicio. Obri els ulls i lo primer que observà era com la taca de llum, que entrava pel finestro de dalt, havia avançat uns quants metros, mostrant ara una insignificant mostra pictorica dels mestres italians del fresc, que s'estenia per damunt dels tafetans purpureus que cobrien en part l'estancia.

"Ya no se pot fer res mes", pensà per ad ell. Lo que havia fet donaria ara els seus fruits. Havia segut treballos, i mes per a un alie de la sanc romana, posar en marcha tot l'aparell de propaganda per a conseguir els favors d'alguns cardenals italians en les votacions, encara que per dins reconeixia que ho tenía molt cru. La sort de son tio havia segut nomes aixo: sort. Li vingue al cap, de colp, aquella recomanacio de la Ciutat de Valencia, de vetar l'acces als carrecs eclasiastics a tota persona estrangera. Pero no, aixo no era lo mateix. Aci no estavem parlant d'un carrec que se poguera eixercir en absencia. Estavem parlant del sitial de Sant Pere; la representacio de la Fe de l'Humanitat.

Baixà els ulls. Alla en front, en una inusitada i febrosa activitat, estava el cardenal Della Rovere, prim i en tensio com sempre, i els seus partidaris.

No constituïa un perill. S'havia decantat per un candidat portugues: el cardenal Costa. El seu oponent i segona faccio, el cardenal Scanio Sforza, poderosa familia que retrona en l'ager campestre italià, encara que Roderic ho havia intentat en tota la seua anima, havia optat per monsenyor Carafa. Possiblement tots els seus somis, de tornar a tindre el mateix poder que son tio, eren pura evanescencia i per aixo s'havia dormit damunt del soporifer discurs del prelat de Napols.

Una atra volta tanyiren les campanes, avis d'angels per a una nova votacio. L'eleccio del candidat no havia de deixar-se a la llaugera; per una banda era un representant divi i havia de complir tots els preceptes del Sant Evangeli, i per una atra havia de ser lo suficientment ferm com per a mantindre viu un territori de les successives depredacions dels senyors de la guerra, comtes i amos de senyorius capaços de tindre ingents eixercits i de mantindre en sa riquea poderosos castells. Encara recordava, i li paregue que fon ahir, del seu pas pel castell del duc de Mila, durant la crida general al Conclau; en la dita cort se dia que havien tants servidors com veïns en Xativa.

Pero aixo no era tot. No eren tots els arguments. Estaven les obres de la nova basilica vaticana, encara inacabada, signe de la magnanima humanitat i monument en pedra de la Fe dels cristians. Eren massa coses com per a deixar-les a la babala a qualsevol, quan una roïna eleccio podia significar la fi del propi poder terrenal de Deu.

Mirà al voltant, dubitatiu. De forma segura i decidida el cardenal Della Rovere se dirigi a parlar en el seu contrincant el prelat Sforza. Els musculs dels seus rostres, durs i tensos en les primeres eleccions, ara s'havien afluixat, entendrit, i potser dibuixaven un somriure entre ells.

De nou un tanyit sonà, pero esta volta dins de la sala i de forma molt mes aguda. Era la forma i senyal per a escomençar la votacio, feta pel secretari del Papa fallit. Tot lo mon se dirigi als llocs a on havien segut assignats des dels primers dies, tot en perfecta armonia i orde; era com si de colp els hagueren llevat la veu, i un imperios silenci els ordenara, com animes en pena, a reubicar-se a on els corresponia. Roderic, que no s'havia mogut gens ni miqueta, deguts als efectes secundaris d'aquell atroncament, ho contemplava tot com un simple espectador, senzillament reflexionant al voltant de la millor opcio.

Ara estava centrat en valorar la figura de monsenyor Costa i sopesà la possibilitat d'entrar en la Curia baix les seues ordens, tal i com havia fet ya en el passat, en son tio, per a, posteriorment, posicionar-se de cara al nou nomenament. La veritat es que era una possibilitat ben provable i realista, davant de les circumstancies i la polarisacio del cardenalat en les dos opcions. Tambe era de considerar el seu orige llati i en els molts lligams que unien a Valencia i Lisboa, pel comerç maritim.

La veu del secretari sonà solemnement, tal i com es propi en el ritual, i despres de citar al primer elector, este s'alçà del seu lloc per a complir el seu deure sacre. Mentrimentres els demes membres, uns intercanviaven silencioses mirades i els atres s'afanyaven a escriure la seua opcio.

Poc a poc baixà els ulls a aquell tros de paper, ornat prop de les vores en unes onetes que li donaven certa magestuositat i refinament, i escrigue: "Frater Costa, lusitanus". Tornà a mirar a la sala. Tota la solemnitat del primer moment s'havia trencat en part pel parloteig secret d'uns en atres, no obstant el silencios soroll de les paraules acabà, al poc de temps, emmudint.

Roderic tornà a pensar en la possible nova situacio seua, i com anava a fer-se en el nou Papa. No sabe quant de temps quedà en est estat, quan de colp i repent, sonà el seu nom en l'eco del salo per a que es dirigira a votar. En pas ferm i ritmic, marcat pel taconeig en el marbre de colors, se dirigi pel corredor central a la taula del fondo. Perpendicular ad esta es disponien varies files de purpures levites, que, com si fora qüestio de cortesia, deixaven un espai central llongitudinal.

Podia dir-se que encara estava mig dormit quan s'assentà de nou en la seu cadira de fusta repujada i de vellut roig. "Possiblement siga de seda valenciana", se digue tocant en la punta dels seus dits l'aspre teixit.

Per a Roderic fon com un sospir el temps que segui a continuacio. Tot era confus i, com en un somi, els vots començaren a apuntar ad ell com a possible guanyador. Ara tot encaixava. S'havia produit un acort entre les dos faccions en favor d'un tercer nou candidat, pero ¿Qui anava a dir-li que eixe nou candidat era ell?

En finir el reconte els remors i clams invadiren l'espai, i davant de la sorpresa de Roderic, que encara estava boquiobert i sense capacitat de reaccio, el secretari chillà: "¡Habemus Papam!, ¡Habemus Papam!".

Aquella exclamacio feu que li passara tota la seua vida, la seua carrera eclesial, en dos segons davant dels seus ulls: els anys en l'arquebisbat de Valencia, els seus anys de formacio, la seua infantea en Xativa, els anys al servici de son tio...

Tal i com estava estipulat com a ritual, se dirigi en uns ajudants a una cambra privada a on se colocà les robes i ropages corresponents, mentres es cremaven els vots en palla seca: fumata blanca.

Quan acabà de posar-se l'ultima gramalla santa, tot lo mon fora en la plaça ya ho sabía. Nomes quedava saludar al seu futur poble.

Eixint de l'estudi privat pogue sentir les aclamacions que de l'exterior entraven per mig de la finestra oberta que esperava per a rebre-lo. Conforme s'acostava començà a fer-se visible la gentada que s'havia agrupat per a vore al nou representant de sant Pere en la Terra. Alçà els braços i seguidament els feu una bendicio, per a posteriorment dir en un mig silenci: "Habetis papam". Alla estigue per un temps, despres se girà en mig dels clams populars, i digue al secretari: "Envieu mensagers a Valencia i Xativa en una missiva que diga: 'Rodericus Borja, Alexander VI, valentinus papa' ".

[19 de novembre del 2005]