LA BELLA DORMENT * Charles Perrault ©

En un païs llunta naixque una bonica princeseta.

Per al feliç acontenyiment, els reis organisaren en el seu castell una gran festa a la que convidaren a les tres fades bones del regne, que van ser triades com a padrines de la chiqueta.

La regina obsequià a cascuna d’elles en un cofret fet en or i diamants. I en senyal d’agraïment les tres fades li otorgaren un do extraodinari a la princeseta.

La primera fada digue: "Seras la mes bonica de totes les princeses que mai existiran".

La segona anuncià: "Tindras la veu mes dolça que es puga imaginar".

I la tercera expressà: "Seras la mes graciosa i alegre de totes les chiquetes del mon".

Pero, de sobte, l’alegria d’aquell magic moment es trencà: ¡Una fada lleja i malvada entrà en la sala del castell!

Furiosa per no haver segut convidada a la festa, la fada malvada llançà sobre la princeseta una terrible malediccio:

-¡Quan complixques quinze anys te puncharas en una agulla i...moriras!

I despres de pronunciar eixes terribles paraules la fada malvada desaparegue envoltada en un nuvol tan negre com la seua anima.

-¡Oh, quin desti tan trist! ¡Pobre filla meua! –es llamentava la regina.

-No s’afligguen majestats –digue llavors una de les fades bones-. Si m’ho permeten, intentare desfer l’enchis.

Llavors, la fada s’acostà al breçol a on dormia la chiqueta i bellugant varies voltes la vareta magica sobre ella, formulà un llarc sortilegi.

I quan per fi l’acabà, s’acostà als reis i, en una dolça veu, els digue:

-Magestats, no he pogut trencar del tot l’enchis de la fada malvada. La vostra filla es puncharà en una agulla, pero no morira. Dormira un llarc i fondo somi, i passats 100 anys, un molt ben plantat princip la despertarà.

El rei, molt esglayat, ordenà d’immediat que es cremaren totes les agulles del regne. ¡Ni una sola agulla devia salvar-se del foc! ¡Ningu tornaria a cosir en aquell regne!

Decenes de pages reals foren enviats a tots els racons d’aquella terra per a llegir l’orde del rei. No quedà ciutat, poble o llogaret, per mes llunta que estiguera, que no rebera la visita d’aquells mensagers reals.

I una volta que els heralts compliren la seua missio, el rei, molt satisfet, li digue a la regina:

-Ya no has de temer res, amada muller. El foc ha destruit totes les agulles del regne.

La nostra filleta mai es puncharà en elles i viura alegre i feliç per a sempre.

Passaren quinze anys sense que res ocorreguera. En eixe temps la chicoteta princesa es converti en una jove molt bella. El seus ulls eren blaus com l’aigua de la mar i el seu llarc cabellam ros lluïa com l’or.

I es que, tal i com anunciaren les tres fades padrines, la princesa era posseïdora de dons maravellosos i extraordinaris.

La seua veu era mes dolça que la d’un rossinyol, i la simpatia que tenía en la seua familia i en tot lo mon feren que tots els habitants d’aquell regne, tingueren un gran amor i carinyo per ella.

-¡Llarga vida a la princesa, llarga vida a la princesa! –exclamaven quan la veyen passar en la seua comitiva de dames i donzelles.

Pero el dia que compli quinze anys, la princesa rebe una estranya visita.

Una adorable velleta entrà en l’habitacio de la jove i li digue:

-Altea, se que hui es el vostre aniversari i m’agradaria fer-li un regal. Pero, per ad aixo ha d’acompanyar-me a un determinat lloc.

La velleta condugue a la princesa a la torre mes alta del castell, a on hi havia una chicoteta andana que tot lo mon pensava que estava deshabitada.

Dins d’ella trobaren a una costurera que cosia en agulla i fil...¡Aquella dona mai havia sentit parlar de les ordens del rei!

La llavor de la costurera despertà la curiositat de la jove princesa, puix mai fins ad eixe moment havia vist cosir a ningu.

-¡Quina tasca tan divertida! –exclama la princesa acostant-se a la costurera-. ¿Pot voste mostrar-me com ho fa?

La costurera que era molt amable, li cedi a la princesa l’agulla, pero nomes agarrar-la en la ma es punchà en un dit i caigue en terra, quedant-se dormida profundament.

¡Pobre princesa! ¡La terrible profecia de la malvada fada s’havia complit!

-¡Ha, ha, ha, ha! –una espantosa carcallada resonà llavors en aquella andana.

Aquella vella dona que la princesa crea adorable era....¡La fada malvada!

Els reis caigueren en una fonda tristea, puix segons els havia dit una de les fades bones, la seua filla no despertaria fins passats 100 anys.

En tot el dolor del seu cor, el rei ordenà que portaren el cos dormit de la seua filla a la millor habitacio del castell.

Els pages reals la gitaren en un suntuos llit de plata i safirs per a que la pobre princesa dorguera el seu llarc i fondo somi.

I, cada nit, la regina anava a velar el somi de la seua volguda filla.

-¡Pobre chiqueta meua! –murmurava entre changlots la desconsolada mare.

Un dia, la fada bona es presentà per sorpresa en el castell real.

-Majestats, he tingut una idea –els digue als reis-. Per a que la vostra filla no es trobe a soles en el seu llarc somi fare un encantament per a que els habitants del castell dorguen cent anys i es desperten quan la princesa obriga els ulls.

I una volta dit aço, la fada bona donà unes passades magiques i, en un bufit, tots els habitants del castell quedaren profundament dormits.

El temps es detingue en el castell. Les agulles dels rellonges cesaren de girar i un gran silenci s’apoderà d’aquell lloc.

A poquet a poquet, una densa selva d’herbes i arbusts prengue el castell i un espes bosc creixque al seu entorn. L’hedra trepava per les muralles cobrint portes i finestres, i milers de flors formaren un fermos jardi a on nomes es sentia el cantar dels pardalets.

Mentrimentres, els habitants del castell somiaven que un princip trobava a la "Bella Dorment" i la despertava en un dolcissim bes.

Passaren 100 anys fins que, un dia, un jove i ben plantat princip que intentava caçar un porc javali passà molt propet d’alli.

Intentant fugir, l’animal s’internà en l’espessor del bosc. Llavors, el jove desmontà del seu fermos cavall blanc i empunyà la seua espasa. I obrint-se pas entre la malea, ana en busca del porc javali.

De sobte, quan apartava en el seu fort braç un gran arbust, va vore un jagantesc castell amagat per arbres i matolls.

I en pas resolt alvança cap ad ell.

¡Que gran sorpresa s’endugue el jove quan entrà en el castell! En les escales, en el pati, en els corredors...¡Tot lo mon dormia!

"Que estrany. Aço pareix obra d’un encantament", pensà.

I, portat per una estranya intuicio, pujà les escales que conduien a una de les habitacions principals del castell.

I lo que va vore alli el deixà esglayat: ¡Una jove bellissima dormia placidament en un bonic llit de plata i safirs.

El princip contemplà aquell bell rostre i, obeint a un impuls del seu cor, prengue la ma de la jove i la besà tendrament.

Llavors, la bella princesa despertà del seu llarc somi.

¡El bes del princip havia trencat el malefici de la fada malvada!

I en eixe moment, tots els habitants del castell despertaren, tal i com havia anunciat la fada bona.

El rei i la regina corregueren a abraçar a la seua filla, mentres els pages, les serventes, els guardies i els cuiners del castell ballaven i cantaven molt contents.

De sobte, els rellonges, que havien permaneixgut parats un sigle, tornaren a marcar les hores, i l’espes bosc que havia ocultat el castell durant este llarc temps desaparegue com per art de magia.

¡El castell sancer havia despertat del seu horrible malson!

Al sendema, les campanes del regne redoblaren alegres anunciant la boda del princip i la princesa.

I aixina va ser com, despres d’haber dormit 100 anys, aquella jove i dolça princesa fon feliç en el seu ben plantat princip que l’havia despertat.

I CONTE CONTAT, YA S’HA ACABAT.