Recent acabada la versio cinematografica en 1985 de “Mort d'un viajant”, l'interpret i el dramaturc conversen sobre l'obra en el despaig en Nova York de l’actor Dustin Hoffman.

 d. hoffman. Quan escrigueres l'obra de teatre, encara que ya existien les pelicules, ¿pensares que podria aplegar a vore's en algun lloc que no fora l'escenari?

 a. miller.  No, mai. Pero en 1951 se feu una pelicula. La dirigi Freddie March. I despres se realisà una versio abreviada, en Leo Cobb, per a la televisio.

 d. hoffman.  Crec que en aquell temps no se  feu cap intent per a vore si Arthur Miller desijava escriure el guio de la seua propia obra.

 a. miller.  Lo que ells volien era fer una pelicula de Hollywood. I aixo fon, mes o manco, lo que feren. Retallaren totes les gradacions, quasi com una segadora d’herba. No, no me preguntes les raons. En Hollywood intentaven destruir sempre la qualitat d'una obra de teatre. Pretenien que fora una pelicula. A vegades, funcionava. Pero es molt dificil fer-ho en esta peça, per la senzilla rao de que ya en l'escenari te elements cinematografics: la forma en que canvia el temps, la manera en que la gent apareix i desapareix.

 d. hoffman.  Es un guio ritmic. Steven Spielberg me digue que, mentres se veu esta obra, u es convertix en el director i decidix a on ha de concentrar l'atencio. El truc consistia, puix, en traslladar aixo a la pelicula i no destruir l'obra teatral; dit d'una atra manera, en no tallar-la.

 a. miller.  Esta volta no s'ha tallat res. Crec que vaig afegir una llinia. Pero se te la sensacio que s'esta veent una pelicula. Aço, realment, es deu al director, Volker Schlondorff, i al decorat de Tony Walton.

d. hoffman.  ¿Li donares alguna instruccio concreta a Walton?

a. miller.  Pensi que no haviem de posar una casa de Brooklyn lliteralment real, sino l’idea d'una casa.

d. hoffman.  Si, perque no es tracta de l’historia de Linda i Willy Loman i dels seus fills, Biff i Happy. Es l’historia de la familia America. En el quarantacinc guanyem la guerra i se suponia que a continuacio tot sería increïble. Se suponia que el somi americà anava a tornar-se realitat. En 1949 havia molta gent movent-se en este païs. Lo que feu excitant l'obra es que afectava a molts. Ara nos estem movent una atra volta. El païs s'està movent.

a. miller.  Si, es curios. S'ha convertit en una obra contemporania. Ara es mes moderna.

d. hoffman.  Esta fon la primera obra teatral que yo vaig llegir. No havia pensat mai en ser actor. Estava estudiant piano. Pero, en l'escola de segona ensenyança, prengui una classe d'interpretacio i m’agradà. Mon germa me donà una antologia de les desset millors obres teatrals nortamericanes. La primera era Mort d'un viajant. Quan la vaig llegir, me succeï una cosa que no m'havia passat abans. No tenía res que vore en l’interpretacio; era una cosa relacionada en la meua familia i que, senzillament, me sentia incapaç d'evocar-ho davant d'uns atres. Nomes podia caminar pels cantons i posar-me a plorar. L'obra, encara hui, supon per a mi una experiencia emocional. En cert sentit no puc parlar de l'obra sense condoldre de Willy Loman.

L'escritura i la vida

d. hoffman.  Pero fon un plaer enfrontar-se en esta obra. Es just lo que t'abellix: enfrontar-te en el ring en eixe campeo dels pesos pesats i que realment es el teu adversari, perque desafia a les teues llimitacions. Has de fer-ho aixina. En un escenari, esta obra no pots allargar-la mes d'una hora i sis minuts. Si sobrepassa eixe temps es que estas fent una cosa mal. Ara be, en el cine has de multiplicar eixe temps per dos, ya que cinc minuts en el teatre equivalen a un minut de vida, mentres que en la pelicula es necessiten deu. Aci esta el problema.

a. miller.  En esta produccio intentem fer una cosa no opressiva, com si s'estiguera veent una representacio teatral en televisio.

d. hoffman.  U s'enrecorda, de tant en tant, que esta veent una cosa que fon escrita com a obra de teatre, pero al mateix temps estas assentat junt en la taula de la cuina, al costat d'eixa familia. Pots tocar la seua pell. Es magic. Se pareix a Roma, de Fellini, a on, en un moment donat, se produïx un terrible choc de coches en una autopista. Quan ho veus en la pelicula es com si estigueres en l'autopista presenciant l'accident. Pero Fellini feu aixo en estudi.

 a. miller.  Una atra diferencia notable en la representacio teatral es que, en la pelicula, els actors no poden utilisar els mateixos registres vocals.

d. hoffman.   De sobte, es com si estigueres interpretant Macbeth o Lear.

 a. miller.  John Malkovich no elevava massa la seua veu en l'escenari. Pero els atres havien de crear la mateixa emocio en un registre vocal molt mes baix, puix el microfon està a uns quinze centimetros dels seus caps.

d. hoffman.  Una obra s'escriu per a que aplegue a l'ultima persona, a l'ultima fila del galliner. Normalment, els actors senten un afecte particular pels que estan alli. En el cine, clar, l'actitut que desencadena eixe afecte se fa innecessaria. A mi m'agradaria representar novament esta obra en un teatre, aproximadament dins d'any i mig. Es una de les coses que sería bonico no deixar. Sería grandios interpretar-la quan ya no necessite maquillar-me, quan puga anar caminant pel carrer i pujar-me, sense mes, a l'escenari.

 a. miller.  No crec que cap actor poguera fer-ho. Els actors d'eixa edat moririen despres del primer acte. Cobb tenía trentaset anys quan feu el paper, encara que tot el mon crega que tenía sixantacinc. En l'escenari no pareixia vell de cap manera. Tu, en la pantalla, pareixes quinze anys major que Lee.

 d. hoffman.  Bo, pero si estigueres escrivint ara l'obra, segur que a Willy Loman no li posaries sixantatres anys. Ara les expectatives de vida son de setantaquatre anys. Inclus res es hui vell, a no ser que no tinga remei en la taula d'operacions... Lo excitant de l'obra es que, si triumfa, l'audiencia no es conscient de tot el soport tecnic. Els tipos que estiguen en el bar voran una cosa que pareixeria estar succeint en casa d'algu. De fet, es lo que volem: arribar a eixa audiencia. Com diu Arthur, l'audiencia a la que vols arribar quan escrius una obra es aquella que no te mijos per a anar al teatre. Ya saps, Art dirigi la funcio en China fa poc. I, ¡Deu meu!, quantes voltes hague d'escoltar: «Els chinencs no entraran emocionalment en l'obra. ¿Que collons els importa als chinencs el somi capitaliste, el malson capitalista o com vullga que se li diga?» Pero els chinencs pegaren bots d'entusiasme.

 a. miller.  Perque l'obra es la tragedia d'un creyent. Crec que aixo es lo que fa tan familiar al personage de Willy. La majoria de la gent, en la majoria dels països, està d'acort, en un cert grau, en lo que està succeint. Tracten de triumfar dins d'uns parametros establits. En China pensarem en un principi que podrien permaneixer aliens a l'obra com a critica del capitalisme.

 De la satira a la gravetat

 a. miller.  Pero, a mida que anavem ensajant, veïen que eixa critica era tambe aplicable en China. Al principi la interpretaven en un matis satiric, per eixemple, quan Willy crida l'atencio sobre si mateix o quan expressa el seu optimisme sobre la venda de les seues mercaderies. Despres, el to satiric desaparegue, s’impongue un atre mes greu, començaren a prendre-se-lo tot molt seriament. Com digue u d'ells, «som un poble en moltes ilusions». Mira lo que  passà en la Revolucio Cultural; estiguerem deu anys perseguint un somi i destruint el païs sancer, sobre una base totalment impossible. El fil conductor de l'obra es que Willy mai guanyà molts diners i el seu nom no aparegue mai en els periodics, pero valia la pena prestar-li atencio. Aixo es, justament, lo que ells perceberen.

 d. hoffman.  Ames a Willy. Es un inocent. I un gran americà. Tot lo que vol es utilisar les seues mans en una casa, en reconstruir-la. Willy Loman, a les tres del mati o a qualsevol atra hora, en l'ultima nit de la seua vida, està en l'exterior de la casa, no nomes planejant el jardi, sino reparant-la. I, si se'm permet ser tan pompos com vullguera, yo diria que la rao de que la gent se sentira tan afectada per esta obra quan la representem en l'escenari es perque este païs hui en dia camina per aci fora, en mig de la nit, en un clau i un martell, fixant alguna teula de sa casa. Una cosa li esta succeint a la gent d'este païs. Una cosa per lo que se sent desvalguda: una especie de perdua, de no saber a on va. Si, tots caminen molt desvalguts.