M’HO VA DIR Chimo Lanuza ©

Li ho va dir i… i l’assaltaren vinticinc anys. Com d’una glopada. Li ho va dir, ¿quan va ser aixo?... ¡Si!, el divendres ad estes hores, ya no s’enrecordava; este mateix divendres passat, de nit, fa dos dies. Mira, fa justament dos dies, quarantahuit hores, perque son ara les nou de la nit i les nou de la nit eren quan li ho va dir. I a la mare no li va dir res. No sap per que. Ella es pensava que se n’havia anat a passar el fi de semana fora, en uns amics; no era la primera vegada. Per aixo, la mare, l’amant, es delectava en la promesa d’un fi de semana de novençans davant l’oportunitat que se’ls oferia de passar dos dies a soles i aixina, a proposta i desig d’ella, els viurien practicament complets en el llit per a alçar-se no mes que per a lo justet: assistencies al bany, menjar i poca cosa mes. Ya escurarien.

Li ho va dir en tota la tranquilitat del mon i tranquilament se n’ana –pensant-ho be, ¿per que havia de ser d’una atra manera?-. O no tan tranquilament. Diu que a sopar. Havia quedat. En uns amics. Que no sabía quan tornaria, no era la primera vegada. En anteriors ocasions, similars –o no tant- ad esta, que si sopar, que si festa… Res fora de lo habitual, ya ho se. La mateixa nit que li ho va dir se n’anava indignat; normal. En els amics. Com unes atres voltes. En principi. No, mes. Perque esta era excepcional. En anteriors ocasions, anavem dient, lo de sempre, lo normal, una nit completa: que si sopar, que si festa, que si un polvo ben o mal pegat… Pero eixa nit, estava clar, no anava a ser com les atres. No estaven les coses com per a polvos ni ben ni mal pegats. O a lo millor, si, ¡yo que se! No s’havia d’estranyar de res. I, no obstant, li ho va dir, se n’ana tranquilament –o no tant- i es va quedar en vinticinc anys que començaren a acossar-lo en abordage.

S’engrunaven les hores, una a una, i va passar la nit conforme va poder. O, millor dit, conforme li ho van permetre. Les hores. La densitat del temps. No se si la meua esporadica propensio al melodrama va contribuir en esta ocasio, pero lo ben cert es que li fea l’efecte de que, per un anacronic encantament, s’havia convertit en una estatua sedent en la butaca d’una enorme, fosca i solitaria sala de cine. Sense poder moure’s ni reaccionar de cap de manera, veïa davant seua, com sobre una pantalla, proyectar-se alternativament i successivament, una despres de l’atra, escenes vixcudes durant els ultims vinticinc anys: el seu naiximent, manifes pels carrers, els seus primers natalicis, enfrontaments, carreres, pintades, els seus llibres d’escola; les seues cavilacions de joguet, preguntes, arguments d’infant que no comprenia ben be lo que estava passant; sempre estava alli; conferencies, taules redones; les manifestacions ineludibles de la seua pubertat escampades per un cos que se li estrenava, de la seua adolescencia, de la seua joventut; mes manifes, mes carreres; estreles blanques de cinc puntes; debats, taules redones; la seua integracio activa ad este poc trellat que nos ha tocat viure; l’amor en esguit; exits, fracassos… Tot en processo per davant meua. Com un rosari. Com una lletania. Com una antologia selecta.

Passà per fi la nit i diu que, despres d’un fracassat intent de sexe matiner en el que el talem conjugal es manifestà insolidari i sarcastic, passà tambe el mati. Penosament. De vesprada, despres de dinar, ahí si, nos visità una sessio de sexe a l’hora de la sesta. Llamentable. Vingue el sexe pero passà per mi com mai, com si res, de forma mecanica i absent, com de compromis. Un “¡Aaah!”, unes assimetriques convulsions estereofoniques i ya està. ¡Quina pena d’esperma malgastat, llançat a perdre en la fosca profunditat del seu desti! El seu membre, ya flaccit, desunflat ya i caigut cap a un costat, crec que no es va enterar de gran cosa; com yo. Si exceptuem el regall de semen que, esgolant-se per entre les cuixes de la meua dona, anava a parar sobre el llançol a on deixaria el senyal almidonat de lo que acabava de passar, poca cosa hi havia que ho delatara. A soles ho podia confirmar l’image de derrota que es mostrava entre les meues cames en un falo abatut que abandonava paulatinament sa recent complexio deïctica i esta volta com recriminadora, arrogant i esta volta com acusadora, per a passar a una laxitut decadent, claudicant, quasi humillant que, en perdre l’equilibri d’una exhuberant verticalitat, s’abandonava i es deixava caure cap a un costat com vençut, com depositant el seu cap sobre el muscle comprensiu d’una llimitada part del meu cos. I ho podia confirmar tambe la presencia d’una densa, postrera i ressagada llagrima de coto gelatinos que anunciava en retaguarda la batalla i la derrota de les que havia segut testimoni ultim, directe i presencial. A poc a poc, pereosament, este resum de la meua essencia aniria dilatant-se per a no contradir la llei de la gravetat en fer-se llargueruda fins acabar deixant-se caure ceremoniosament per a morir en un bes humit sobre un raco d’una pell en definitiva agraida. Desconexa. Desconexa, pero ineludiblement, alienadorament, involuntariament satisfeta.

I poca cosa mes. Un cos accelerat bombejant la sanc apressa; de mes cap al no res. Una respiracio fatigosa cap a la cadenciositat. Dos cossos en paralel. Decadencia. I aixo: poca cosa mes. Sens importancia. Aixina va ser aquella vegada.

En realitat, ell continuava en la seua sala de proyeccio particular. I la mare sense saber res. No m’explique per que, no ho se. Ves-te’n tu a saber per quina inexplicable rao no li va dir res, com si la noticia no anara en ella tambe. Aliena a la decisio, la mare, l’amant, estava disfrutant d’aquell fi de semana que, com un regal, l’abarcava en deler i, en la seua lluxuriosa vivencia, ni tan sols anava a llavar-se despres dels combats maritals perque diu que sempre l’ha excitada molt notar-se dins d’ella el meu final humit i sentir despres com se li esgolava per les cuixes com si fora un toc d’atencio de lo que havien fet i un reclam per a imminents combats de cos i de pell.

I passà la vesprada i una atra volta aplegà la nit següent a quan li ho va dir. El seu estomec diu que van sopar coca farcida que pareix ser, inclus, que la va fer ell. Pero es que li ho va dir, m’ho havia dit la nit anterior i tinc la sensacio de no recordar haver-me menejat de la meua butaca de cine mentres continuaven succeint-se davant meua mes pessiguets de vida barrejats ara en escenes d’una superproduccio relativament recent de Hollywood i despres d’una antiga pelicula de Jean Jacques Annaud que els seus ulls van estar mirant mentres la seua dona enroscava sugeridora i sugerent les seues cames, els seus braços, el seus cos sancer alrededor del meu i mentres manipulava sugeridora i sugerent el “regal” del meu engonal, com li agradava nomenar en l’intimitat al pene que jaïa entre les meues cames.

Despres de mes de vintiquatre hores d’haver-li-ho dit, tot es tornà a repetir igual. Pareixia estar assitint a una d’eixes antigues sessions continues d’una mateixa pelicula. Una nova mala, lenta, llarga nit; un nou fracas genital a l’hora de l’incorporacio a la nova jornada; un nou buit i etern mati, un nou encontre llibidinos malaprofitat en la sesta, una nova vesprada mes llarga que les hores que anava marcant el rellonge.

Sa mare seguia sense saber res.

I aci estic ara, quarantahuit hores despres –perque m’ho va dir, m’ho va comunicar despusahir, el divendres, ad esta mateixa hora-, cagat de por. Mes petreu que mai. Perque el meu fill em va dir el divendres que havia decidit anar-se’n de casa, que ya era hora de fer la seua vida, i els seus vinticinc anys em van passar en bloc pel cap. Llei de vida, ya ho se, com yo mateix havia fet. Pero es el cas que eixe dia, divendres a migdia, mentres estavem dinant, nos vam enterar pels mijos de comunicacio de la terrible noticia. I eixe meteix dia, de nit, m’ho va dir i despres, tranquilament, se n’ana. Be, no tan tranquilament. Pero se n’ana. Diu que de pintades. Que no m’havia d’estranyar, ya ho se, que ya ho se: yo mateix, ¡yo!, l’havia “induit” a la rebelia. I yo mateix l’havia ensenyat a utilisar l’esprai –tot te la seua tecnica-, a correr, a amagar-se. A DEFENDRE LA VERITAT, LA LLIBERTAT. Yo. Pero es que tambe em va dir, el divendres, fa quarantahuit hores, despusahir, que no tenía intencio d’anar-se’n fins passat l’estiu. I estem en el mes d’abril; no tocava. I ara estic aci, pegat al telefon, immovil, immovilisat, ridiculament nuet, mentres sostinc el maleit auricular, intentant assimilar que m’acaba de dir una maleida veu impersonal que sería convenient que acodirem immediatament a l’hospital X. I he recordat lo de les pintades. I m’han vengut a la memoria, com per obligacio, com impelides per un inaprehensible resort de dins del cervell, com espontanees fotografiques, imagens d’a migdia, en el noticiari, d’un monto de jovens per terra, als peus d’una paret en pintades d’agorera llibertat; sanc, carreres, sirenes varies, policia, ambulancies, confusio… I no era en l’estranger. En el telefon en la ma, una impertinent veu a l’atre costat que pretenia recabar de mi alguna resposta, yo ridiculament nuet en un penjoll entre les cames que, horrorisat, com yo, s’havia embegut, com yo, com un caragol, i he sentit que vinticinc anys, els nostres ultims vinticinc anys, m’han caigut com una llosa, com un pes insalvable.

I sa mare que no sabía res. De res. Continuava, com feliç, en la seua alienacio informativa. Ara, haure de llevar-me esta llosa de damunt per a poder reaccionar i dir-li… puix aixo: que es llave i que s’arregle, que hem d’anar a l’hospital.