El nuc del problema, explicit o implicit en qualsevol discussio al voltant de la cultura del nostre sigle, es este: si l’historia es com l'afirmacio d'una escala de valors universals, desenroll llineal d'un discurs traduïble a totes les llengües, o si els verdaders valors residixen en lo que tota cultura i tot llenguage tenen de particular, d'inassimilable, d'irreductible en el curs d'una historia que es pretenga univoca, i que per aixo, si nos posem a buscar estos valors en l'ambit individual, els trobarém en el yo mes intim i exclusiu, en l'expressio de lo que està mes llunt de la paraula o si mes no del discurs public.

Entre estos dos extrems, en innumerables gradacions intermiges, se poden situar les propostes intelectuals que han tingut major pes en el curs de la nostra vida.

Este nuc problematic està representat de manera eixemplar en Octavio Paz. Les seues meditacions de l’identitat mexicana en El llaberint de la soletat li han portat a reivindicar simultaniament els valors de les civilisacions prehispaniques d'America Central i els d'una cultura universal de l'era moderna, tant en el sentit de la vocacio universalisant d'una banda de la cultura espanyola com en el sentit de la cultura europea, particularment francesa, que te els seus origens en l'Iluminisme i en la Revolucio de 1789.

Fluïdea barroca

Valorant el tesor ocult en les mitologies dels antics pobladors mexicans (i posteriorment en les mitologies de l'India, a on vixque molt de temps eixercint el carrec d'embaixador del seu païs) i la funcionalitat de les seues estructures socials autoctones, l'obra ensagistica d'Octavio Paz se situa en el filo de la critica a l’idea de progrés llineal i eurocentrica i tecnocratica. Per a fer aço, no obstant, Octavio Paz desenrolla un discurs a on l’Historia es l'espina dorsal i aço ho acosta molt a nosatres els italians, ya que la nostra cultura pot dir-se que s'ha fet exclusivament, parlant d’epoques recents, a través d'interpretacions o perspectives historiques. (Potser no es debades que esta preferencia pel discurs historic siga comu en els pobles que s'han vist en la necessitat de definir la seua identitat per mig d'un esforç de construccio intelectual.)

No s’ha d’oblidar, d'atra banda, que Octavio Paz es sobre tot un poeta i que l'experiencia de la poesia es el tema de gran part dels seus ensajos. Aixina, entre les caracteristiques del seu perfil intelectual, trobem la luxuriant fluïdea barroca i despres simbolista, propia d'una tradicio hispanica i hispanoamericana, i al mateix temps la densa lluidea filosofica de Sor Juana Ines de la Cruz, tot aço proyectat en l'horiso de la poesia mundial contemporania, de la gran revolucio en l'us de la ment i del llenguage que nos llegaren Rimbaud, Mallarme, Apollinaire i posteriorment el surrealisme. D'esta manera, el sentit general del pensament d'Octavio Paz pot resumir-se aixina: igual que les mitologies no europees, les puntes extremes de la poesia i de l'art contemporaneus demostren que el pensament racional, historic i cientific deixa sense explicar unes formes de ser i de saber insubstituïbles.

Una ilusio recurrent

Dit aço, hem de subrallar que l'obra de Paz, quan busca els arrels autoctons profunts o quan se submergix en les experiencies mes avançades de la lliteratura i de l'art contemporaneus, es troba sempre regida per un llenguage de rigor racional i per la consciencia de l’historia. (L’historia de la cultura està sempre present cada vegada que Paz definix una experiencia intelectual, be baix el signe d'una continuïtat ideal, per eixemple, entre J. J. Rousseau i Andre Breto, be per mig d'analogies i contrasts sugestius, per eixemple, entre Giordano Bruno i Marcel Duchamp.)

Nomes el respecte de les diferents individualitats en el si de la naturalea i l’historia de cada ambient pot salvar-nos de l’imposicio de models que pretenen ser universals i que acaben per ser universalment opressius. Es el cas del model de revolucio que, a pesar de la recurrent ilusio d'una revolucio diferent de les atres, coherent en aixo en l'esperit autocton, acaba per desembocar en l’uniformitat del totalitarisme policiac. Les reflexions d'Octavio Paz al voltant d’este problema, particularment les dels ultims anys, representen una refutacio rigorosa d'estes ilusions i del mit d'una palingenesia revolucionaria llatinoamericana, mit que desemboca directament en l'acceptacio del pijor model de poder absolut. Inclus les raons mes inqüestionables que poden donar vida a una revolucio, inclus la solucio de problemes reals que una revolucio comporta, venen rapidament sofocades per la exterior cuiraça de ferro de l'adhesio a un sistema de poder que nomes respon a la llogica de la propia conservacio.

¿Quines alternatives propondre? Pertanyc a una generacio que durant molts anys s'ha atormentat buscant una solucio a estos problemes, en les diferents formes que ells han pres en el cor de la vella Europa. Hui crec que, mes que perseguir solucions generals que no existixen, lo que conta es estar preparats per a reconeixer que el mon es cada volta mes vast i multiforme i diferent de lo que creïem, i que entre tantes veritats parcials que el mon nos propon lo important es comprendre quina es la part de veritat que li correspon a cascu i atendre's ad ella, sense sentir-se obligats a assumir veritats que no nos pertanyen, com a sovint els passa als jovens per conformisme o anticonformisme.

La meua tendencia dominant ha segut sempre mes cap al futur que cap al passat i per a mi el futur ha tingut sempre una image metropolitana, tecnologica, cosmopolita. La nostalgia per lo arcaic, lo poblerenc, lo dialectal (o simplement pel simple mon de l’infancia), activitat molt difosa en el mig cultural en que me formi, l'he vixcut mes com un estretament del propi horiso que com un estimul poetic i intelectual. D'una atra banda soc molt conscient que, especialment hui en dia, el poeta, l'escritor, el filosof, l'historiador, son i han de ser els que recorden el passat en un mon que pareix avançar sense saber a on li conduïxen els seus passos i quins perills li amenacen. Entenc per passat una experiencia de valors, o millor dit, un conjunt de valors que hem de salvar d'eixe immens recull d'experiencies negatives que es l’Historia. Es este el passat que, volant cap al futur, mira l'angel de Klee que tant amava Walter Benjami.

Vore la novetat

Pero no vullguera que esta mirada al passat s'entenguera com una adhesio a lo que es mes proxim, familiar i facil. Al contrari, yo diria, basant-me tambe en l'experiencia de la lliteratura, que com mes s'allunta u dels territoris dels seus antecessors directes mes facilment harmonisa en aquells que obriren camins en epoques anteriors, inclus a distancia de sigles: com si al rebujar la continuïtat en la tradicio recent, a la busca de la novetat, s'acabara per restablir una continuïtat en una tradicio mes profunda i fructifera. El rebuig del passat immediat es la condicio necessaria per a recuperar el passat oblidat, lo unic que fa possible l'expressio de la novetat.

Recordar es necessari, pero oblidar es una funcio igualment vital per al pensament. El verdader treball de l'intelectual es la d'ajudar a recordar lo que s'ha oblidat, pero per a conseguir-lo ha d'ajudar-nos a oblidar lo que recordem en exces: idees heretades, paraules heretades, imagens heretades que nos impedixen vore, pensar, expressar la novetat. No es un treball facil: tant oblidar com recordar son operacions extremadament dificils i quan s’ha de triar que hem d'oblidar i que recordar, les possibilitats de que nos equivoquem son innumerables, mentres que nomes un acte de just oblit o de justa recuperacio de la memoria sería prou per a justificar una vida.