Lliteralia.com

 

 

numero IV Estiu 2006

PETER PAN* James Barrie ©

* Traduccio de Francesc Manel Santacreu i Lillo
 

Wendy, Michael i John eren tres germans que vivien en una casa molt gran, a les afores de la ciutat de Londres.

Totes les nits, Wendy, la germana major, els contava a Michael i a John les aventures d’un fantastic personage a qui li dien Peter Pan.

A Michael i a John, els agradava tant sentir aquelles histories, que es quedaven dormits en l’image d’aquell heroe de conte gravada en la seua ment.

Per aixo, no era estrany que totes les nits Michael i John somiaren en les aventures de Peter Pan.

Una nit d’hivern, mentres somiaven en l’ultima aventura de Peter Pan, Michael, John i Wendy es despertaren sobresaltats i veren una llumeta que, com un ratoli, es movia molt rapit per l’habitacio.

-¿Es una estrella? –va preguntar Michael molt estranyat.

-¿Es un pardal de llum? –va preguntar John molt sorpres.

Nomes Wendy, que era amiga de tot tipo de fantasies, cregue saber de qui es tractava.

Pero quan ya es disponia a desvelar el secret als seus germans, una veu molt dolça que provenia d’aquella llum retillant va dir:

-Si, Wendy. Es veritat lo que estas pensant. ¡Soc yo!...¡Soc.... Campaneta!

-¡Campaneta! –repetiren al unison Wendy, Michael i John, al mateix temps que botaven dels seus llits.

-¡¡¡Chisssst!!! No feu soroll, que es despertaran els majors –prega Campaneta als chiquets-. Per a les grans aventures sempre es millor que els majors dorguen...

Wendy, Michael i John feren cas a Campaneta i baixaren la veu. Pero les sorpreses d’aquella nit magica no havien acabat en l’aparicio de la revoltosa llumeta.

De sobte, un atre succes extraordinari feu que els tres chiquets pronunciaren en veu alta un nom magic:

-¡Peter Pan!

¡Si, era el mismissim Peter Pan! ¡Aquell heroe tantes voltes somiat estava ara alli, davant dels seus nassos!

-¿Voleu vindre en nosatres? -va preguntar Peter Pan-. Campaneta i yo vos podem endur al Pais de Mai Mes, a on viuen els chiquets perduts.

-¿Al Pais de Mai Mes? –va preguntar John asombrat.

-¿A on viuen els chiquets perduts? –es va sorprendre Michael.

Wendy, que era la major i la que millor coneixia el mon de Peter Pan, feu l’observacio mes sensata.

-Ningu de nosatres sap volar –va dir.

-Pero Campaneta sap com ajudar-vos –va dir Peter Pan-. Es suficient en que vos tire un poquet de pols magic per a que pogau envolar-vos.

I aixina va ser. Campaneta dona uns passes magics i, en un dir Jesus, els cinc mamprengueren viage.

Eixa nit, molts chiquets de Londres i atres ciutats del mon, palpebrejaren endormiscats i asombrats quan, com en un somi, cregueren vore volant pel cel a Peter Pan i a Campaneta, seguits per tres chiquets.

Quan ya sobrevolaven el Pais de Mai Mes, Peter Pan senyala un barco en mig de l’ocea.

-Es el barco del Capita Gancho –va dir-. Haveu de tindre molt de conte en eixe personage. La seua gran ilusio en esta vida es fer-me presoner.

-¿Qui es el Capita Gancho? –pregunta Wendy.

-Fa molt de temps, navegant pel riu Amaçones, un cocodril li va devorar la ma. La quixalada va ser tan gran que es va engolir fins al rellonge –li explica Peter Pan.

-¿I quina culpa tenim els chiquets en tot aço? –va insistir Wendy.

-Ninguna –li aclari Peter Pan-. Lo que passa es que quan sent un tictac, es posa molt nervios. Com no pot en mi, descarrega la seua furia en els mes chicotets.

Al vore en quina amabilitat Peter Pan li contava a Wendy l’historia, i els somriures que li dedicava, Campaneta senti un poquet d’enveja.

"Estic zelosa –pensa- i, encara que en la meua vida he sortejat perills molt grans i obstaculs, no puc superar este sentiment egoiste..."

Campaneta, absorta en eixos pensaments, accelera el seu vol i s’alvança al grup.

-¡Campaneta! –cridaren Peter Pan, Wendy, Michael i John-. ¿A on vas?

Pero Campaneta ya era una llumeta perduda en el cel del Pais de Mai Mes.

Campaneta vola, vola i vola fins a cansar-se.

A la fi, decidi reposar un poquet en la Plaça dels Chiquets Perduts.

-Per favor, chiquets perduts –va exclamar-. Ajudeu a Peter Pan....Vola en tres chiquets, pero n’hi ha un pardal de malendreç que els perseguix...

Campaneta apunta al cel i, exactament senyala la figura d’Wendy, que volava entre Peter Pan i els seus germans Michael i John.

Llavors, u dels chiquets perduts, el que tenia la millor punteria, va traure de la seua boljaca un tirador i el carrega en la municio mes infalible: un parot.

Despres apunta cap a Wendy i dispara.

El parot va travessar el cel del Pais de Mai Mes, es va acostar a Wendy i li va dir a l’oit la formula magica:

-All mes all, ¡vine cap avall!

I Wendy va sentir que una força superior ad ella l’enduya cap a terra i la depositava en la Plaça dels Chiquets Perduts.

Els chiquets perduts varen sorprendre’s al vore que Wendy no era un pardal de malendreç, sino una bella chiqueta que, ademes, els cuidava i, per les nits, els contava les contalles de les fantastiques aventures de Peter Pan.

Pero una nit, els moments de tranquila felicitat es veren interromputs.

En la Plaça dels Chiquets Perduts va tronar una veu:

-¡Sou els meus presoners!

Era el Capita Gancho.

Seguit dels seus pirates, cada u mes lleig que l’atre, el Capita Gancho va irrompre en la plaça.

En eixe moment va sonar el rellonge del campanari i, al sentir el seu tictac, el Capita Gancho es va posar molt furios.

Va subjectar en el seu gancho a Wendy i va exclamar:

-Si voleu tornar a vore ad esta chiqueta, digau-li a Peter Pan que s’entregue. ¡Sera la meua presonera!

I cavalcant tan rapidament com havien vingut, els pirates se n’anaren en direccio al seu barco.

Pronte, els chiquets perduts li feren saber a Peter Pan lo que havia ocorregut. L’heroe deixa a Michael i John en els seus nous amics i es dirigi cap al barco dels pirates.

-¡Capita Gancho! –exclama-. Aci me tens. Deixa anar a Wendy.

El Capita Gancho llibera a la chiqueta, que en un chicotet bot, alcança terra i aplega a la Plaça dels Chiquets Perduts.

-¡Peter Pan esta en mans del Capita Gancho! –els digue als seus germans i amics-. ¿Que podem fer?

En eixe moment, una llumeta baixa des del cel i, al tocar terra, es converti en Campaneta.

-Perdona’m, Wendy –va ser lo primer que va dir-, te pregue que sigues amiga meua.

Wendy, que tenia un cor en el que no havia res de rencor, li respongue en un somriure, encara que els seus ulls s’ompliren pronte de llagrimes.

-Hem de salvar a Peter Pan –digue-. ¡Esta en mans del Capita Gancho!

-Tinc un pla –contesta Campaneta-. ¡Anem, segiu-me!

En un bot, Campaneta, Wendy, Michael, John i els chiquets perduts s’aproximaren al barco.

Campaneta s’eleva i comença a ballar ritmicament, per damunt de l’aigua. Pronte, les ones començaren a sonar en un soroll inconfundible: tictac, tictac, tictac...

-¡Prou, per favor! –Va bramar el Capita Gancho-. ¡No tolere eixe rellonge!

-Deixa anar a Peter Pan –li va ordenar Wendy-, o tot l’ocea sera un inmens tictac en els teus oits.

Peter Pan fon lliberat i, mentres el Capita Gancho fugia en el seu barco, ell i els seus amics retornaren a la Plaça dels Chiquets Perduts.

Poques voltes l’alegria va ser tan gran en el Pais de Mai Mes com eixa nit.

-Gracies, amics –exclama Peter Pan-. M’haveu salvat...hem viscut una de les aventures mes emocionants...

Tan gran fon l’escarot, que John va entreobrir els ulls i va sacsar a Michael.

-¿Tot va ser un somi? –li pregunta.

Si, potser que tot fora un somi; pero abans de despertar, Wendy va vore a Campaneta, que li donava un bes des de l’aire.

 

 

I CONTE CONTAT, YA S’HA ACABAT.

Normes d'El Puig
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

image fondo wep: Prolec Tirant lo Blanch, novela escrita en "vulgar valenciana, perço que la nacio don yo so natural se puxa alegrar"

Els treballs aci publicats son propietat exclusiva dels autors que desinteressadament colaboren en ella


Colectiu Lliteratura Valenciana

disseny wep: Jaume V. Hurtado