|
Wendy, Michael i John eren tres germans que vivien en
una casa molt gran, a les afores de la ciutat de Londres.
Totes les nits, Wendy, la germana major, els contava
a Michael i a John les aventures d’un fantastic personage a qui li
dien Peter Pan.
A Michael i a John, els agradava tant sentir aquelles
histories, que es quedaven dormits en l’image d’aquell heroe de
conte gravada en la seua ment.
Per aixo, no era estrany que totes les nits Michael i
John somiaren en les aventures de Peter Pan.
Una nit d’hivern, mentres somiaven en l’ultima
aventura de Peter Pan, Michael, John i Wendy es despertaren
sobresaltats i veren una llumeta que, com un ratoli, es movia molt
rapit per l’habitacio.
-¿Es una estrella? –va preguntar Michael molt
estranyat.
-¿Es un pardal de llum? –va preguntar John molt
sorpres.
Nomes Wendy, que era amiga de tot tipo de fantasies,
cregue saber de qui es tractava.
Pero quan ya es disponia a desvelar el secret als
seus germans, una veu molt dolça que provenia d’aquella llum
retillant va dir:
-Si, Wendy. Es veritat lo que estas pensant. ¡Soc
yo!...¡Soc.... Campaneta!
-¡Campaneta! –repetiren al unison Wendy, Michael i
John, al mateix temps que botaven dels seus llits.
-¡¡¡Chisssst!!! No feu soroll, que es despertaran els
majors –prega Campaneta als chiquets-. Per a les grans aventures
sempre es millor que els majors dorguen...
Wendy, Michael i John feren cas a Campaneta i
baixaren la veu. Pero les sorpreses d’aquella nit magica no havien
acabat en l’aparicio de la revoltosa llumeta.
De sobte, un atre succes extraordinari feu que els
tres chiquets pronunciaren en veu alta un nom magic:
-¡Peter Pan!
¡Si, era el mismissim Peter Pan!
¡Aquell heroe tantes voltes somiat estava ara alli,
davant dels seus nassos!
-¿Voleu vindre en nosatres? -va preguntar Peter Pan-.
Campaneta i yo vos podem endur al Pais de Mai Mes, a on viuen els
chiquets perduts.
-¿Al Pais de Mai Mes? –va preguntar John asombrat.
-¿A on viuen els chiquets perduts? –es va sorprendre
Michael.
Wendy, que era la major i la que millor coneixia el
mon de Peter Pan, feu l’observacio mes sensata.
-Ningu de nosatres sap volar –va dir.
-Pero Campaneta sap com ajudar-vos –va dir Peter
Pan-. Es suficient en que vos tire un poquet de pols magic per a que
pogau envolar-vos.
I aixina va ser. Campaneta dona uns passes magics i,
en un dir Jesus, els cinc mamprengueren viage.
Eixa nit, molts chiquets de Londres i atres ciutats
del mon, palpebrejaren endormiscats i asombrats quan, com en un
somi, cregueren vore volant pel cel a Peter Pan i a Campaneta,
seguits per tres chiquets.
Quan ya sobrevolaven el Pais de Mai Mes, Peter Pan
senyala un barco en mig de l’ocea.
-Es el barco del Capita Gancho –va dir-.
Haveu de
tindre molt de conte en eixe personage.
La
seua gran ilusio en esta vida es fer-me presoner.
-¿Qui es el Capita Gancho? –pregunta Wendy.
-Fa molt de temps, navegant pel riu Amaçones, un
cocodril li va devorar la ma. La quixalada va ser tan gran que es va
engolir fins al rellonge –li explica Peter Pan.
-¿I quina culpa tenim els chiquets en tot aço? –va
insistir Wendy.
-Ninguna –li aclari Peter Pan-. Lo que passa es que
quan sent un tictac, es posa molt nervios. Com no pot en mi,
descarrega la seua furia en els mes chicotets.
Al vore en quina amabilitat Peter Pan li contava a
Wendy l’historia, i els somriures que li dedicava, Campaneta senti
un poquet d’enveja.
"Estic zelosa –pensa- i, encara que en la meua vida
he sortejat perills molt grans i obstaculs, no puc superar este
sentiment egoiste..."
Campaneta, absorta en eixos pensaments, accelera el
seu vol i s’alvança al grup.
-¡Campaneta! –cridaren Peter Pan, Wendy, Michael i
John-.
¿A on
vas?
Pero Campaneta ya era una llumeta perduda en el cel
del Pais de Mai Mes.
Campaneta vola, vola i vola fins a cansar-se.
A la fi, decidi reposar un poquet en la Plaça dels
Chiquets Perduts.
-Per favor, chiquets perduts –va exclamar-. Ajudeu a
Peter Pan....Vola en tres chiquets, pero n’hi ha un pardal de
malendreç que els perseguix...
Campaneta apunta al cel i, exactament senyala la
figura d’Wendy, que volava entre Peter Pan i els seus germans
Michael i John.
Llavors, u dels chiquets perduts, el que tenia la
millor punteria, va traure de la seua boljaca un tirador i el
carrega en la municio mes infalible: un parot.
Despres apunta cap a Wendy i dispara.
El parot va travessar el cel del Pais de Mai Mes, es
va acostar a Wendy i li va dir a l’oit la formula magica:
-All mes all, ¡vine cap avall!
I Wendy va sentir que una força superior ad ella
l’enduya cap a terra i la depositava en la Plaça dels Chiquets
Perduts.
Els chiquets perduts varen sorprendre’s al vore que
Wendy no era un pardal de malendreç, sino una bella chiqueta que,
ademes, els cuidava i, per les nits, els contava les contalles de
les fantastiques aventures de Peter Pan.
Pero una nit, els moments de tranquila felicitat es
veren interromputs.
En la Plaça dels Chiquets Perduts va tronar una veu:
-¡Sou els meus presoners!
Era el Capita Gancho.
Seguit dels seus pirates, cada u mes lleig que
l’atre, el Capita Gancho va irrompre en la plaça.
En eixe moment va sonar el rellonge del campanari i,
al sentir el seu tictac, el Capita Gancho es va posar molt furios.
Va subjectar en el seu gancho a Wendy i va exclamar:
-Si voleu tornar a vore ad esta chiqueta, digau-li a
Peter Pan que s’entregue. ¡Sera la meua presonera!
I cavalcant tan rapidament com havien vingut, els
pirates se n’anaren en direccio al seu barco.
Pronte, els chiquets perduts li feren saber a Peter
Pan lo que havia ocorregut. L’heroe deixa a Michael i John en els
seus nous amics i es dirigi cap al barco dels pirates.
-¡Capita Gancho! –exclama-. Aci me tens. Deixa anar a
Wendy.
El Capita Gancho llibera a la chiqueta, que en un
chicotet bot, alcança terra i aplega a la Plaça dels Chiquets
Perduts.
-¡Peter Pan esta en mans del Capita Gancho! –els
digue als seus germans i amics-. ¿Que podem fer?
En eixe moment, una llumeta baixa des del cel i, al
tocar terra, es converti en Campaneta.
-Perdona’m, Wendy –va ser lo primer que va dir-, te
pregue que sigues amiga meua.
Wendy, que tenia un cor en el que no havia res de
rencor, li respongue en un somriure, encara que els seus ulls
s’ompliren pronte de llagrimes.
-Hem de salvar a Peter Pan –digue-. ¡Esta en mans del
Capita Gancho!
-Tinc un pla –contesta Campaneta-. ¡Anem, segiu-me!
En un bot, Campaneta, Wendy, Michael, John i els
chiquets perduts s’aproximaren al barco.
Campaneta s’eleva i comença a ballar ritmicament, per
damunt de l’aigua. Pronte, les ones començaren a sonar en un soroll
inconfundible: tictac, tictac, tictac...
-¡Prou, per favor! –Va bramar el Capita Gancho-. ¡No
tolere eixe rellonge!
-Deixa anar a Peter Pan –li va ordenar Wendy-, o tot
l’ocea sera un inmens tictac en els teus oits.
Peter Pan fon lliberat i, mentres el Capita Gancho
fugia en el seu barco, ell i els seus amics retornaren a la Plaça
dels Chiquets Perduts.
Poques voltes l’alegria va ser tan gran en el Pais de
Mai Mes com eixa nit.
-Gracies, amics –exclama Peter Pan-. M’haveu
salvat...hem viscut una de les aventures mes emocionants...
Tan gran fon l’escarot, que John va entreobrir els
ulls i va sacsar a Michael.
-¿Tot va ser un somi? –li pregunta.
Si, potser que tot fora un somi; pero abans de
despertar, Wendy va vore a Campaneta, que li donava un bes des de
l’aire.
I CONTE CONTAT, YA S’HA ACABAT.
|
