POSTCRIPTUM A INEXISTENCIA POSTMODERNA

Jesualt Masià ©

Era un dia qualsevol i es trobava mirant la bella estampa de la font, el trencacaps caotic, el contrast i la riquea de colors de les flors i els arbres que adornaven eixe maravellos paisage mentres el sol allumenava una vida obscura, cremada per la seua existencia. Intens dia solejat, bon dia per a passejar i rebre com aigua freca els raigs  solars sobre la cara i contemplar la llum i fruir-la, sentir-se reactivat per la força de la llum. A soles una lleu brisa pentinava les fulles dels arbres deixant un equilibri perfecte en graus Celsius. Tot apuntava a l’equilibri, a la relaxacio, els musculs es destensaven a mida que la ment deixava de pensar i s’unia en unitat multiple al cos, prop de la templança, tot era suau, lleuger, pero alhora intens, per ser oblidat i per tant per convertir-se en sensacio o novetat al redescobrir que lo que nos envolta.  

 Pensava que ya no teniem moments per a gojar de l’impressio de la bellea en la nostra anima, que ya molts no podien vore el cel i ruire’ns, cada vegada que el mirava es reia i no sabia per qué, la majoria no podia sentir s’havia inmunisat contra la violencia a causa de la sobreexposicio. Nos haviem convertits en cegos a una part de la realitat, lo que es pijor, a la millor part de la realitat que es sentir la contemplacio i nos destruïa a força de totalitat la visio de la degradacio de l’especie. De esta manera vivir era una condena inevitable, era morir o si volen malviure, pero… la presencia d’un home l’alluntava poc a poc de les seues disquisicions metafisiques i el duya al terreny del dubte, de la pregunta, de les suposicions al mon de la recreacio.

 L’inquietava notar companyia, ell… el que havia renunciat al contacte i s’havia retirat en la soletat a la caverna. No podia estar mai tranquil ni tant sols sentía la quietut en eixe paradis cromatic, quín aspecte mes desalinyat pensà, ¿que feya aquell pobre en els ulls tancats?

 Pensar l’estava matant, no havia eixida de canviar les coses, li recordava ser un dels actors de la pelicula “Cube”, constrenyit al quadrat a soles podia buscar l’expansio, que al cap i a la fi era una fugida dels llimits, dels barrots de la preso, anhelava trascendir.  El seu objectiu vital era sentir noves sensacions aixina que havia creat un sistema pel qual buscava passar per tots els estadis emocionals, era la seua unica formula de demostrar-se que estava viu, vivint baix la dominacio de l’emocio en estat pur, es desfea i es convertia a través d’una sinergia en un pomell de sensacions. En tornar a la realitat la curiositat motivà l’acostament a eixa persona que pareixia meditar.

            - Hola ¿qui eres tu?

-Yo soc del que parla Sabina en  “El blues de lo que pasa en mi escalera”. Sense fer-li molt de cas li preguntà qué estava fent.

- Meditar. I comença sense saber cóm a contar-me que patir es fonamental ya que qui compren este fenomen, enten tambe la produccio del patiment, la cesacio del patiment i el cami que conduix a la cesacio del patiment. En eixe moment pensà que tenía dos opcions continuar o abandonar a un tio que pareixia un flipat.En tot cas la quarta dimensio el temps, com a estructura a priori que driia Kant, no era per ad ell un fruit per a traure-li suc sino que era una llosa, per tant podia perdre temps sense tindre despres cap culpabilitat pel temps perdut.

- ¿Per qué el patiment…? El vagabundo li contestà - ¿I tu m’ho preguntes?

- Explica’t.

- D’acort. Tots els problems del mon es deriven del patiment, quan volem conseguir alguna cosa nos venen els problemes i l’insatisfaccio per no conseguir lo que volem, els la sensacio d’impotencia, de culpabilitat, de l’autoodi la que nos du irremediablement a patir i nos trobem front a la seua principal qualitat: l’ubicuitat.

- Pero encara que assumixc que el raonament es interessant, per qué l’ubicuitat es una qualitat i no una quantitat.

- Puix perque no tots patixen igual.

- Inclus els rics patixen.

- Efectivament.

- Saps fa molts anys em preguntava quí era ella i cap persona em respongue, l’incognita resolta es que era la veritat, pero no sabia que el patiment era la primera veritat.

- Pensaves que el patiment era l’efecte de no trobar-la, pero tambe es l’efecte de trobar-la, es una constant en les nostres vides ¿quantes morts en nom de la veritat o d’un ideal respectable? ¿Veus l’ubicuitat?

- Si.

- La veritat es un del valors mes grans que pot alcançar l’home, saps que moltes filosofies neguen la capacitat d’arribar a un coneiximent verdader, per eixemple el relativisme, el nihilisme o l’escepticisme.

- Estic d’acort, el relativisme mai ha existit. Conté una contradiccio llogica en el seu cor: la veritat no existix, si no existix la veritat cóm pots establir la veritat de l’assert i per tant la seua existencia.

- Efectivament, ningu es relativiste en lo que te un fort lligam emocional o li importa de veres, per aixo es una filosofia de la mascara, de salo, buida de contengut perque la llogica i la praxis han acabat en ella, pero com tot fantasma manté la seua existencia perque el soroll de les cadenes denoten el seu pas.

- ¿Llavors que hi ha mes alla del patiment o de la veritat?

- L’excepcio es el goig.

- ¿Per tant tot allo que es ven per a allargar o millorar la vida?

 - Un timo. Nos hem alluntat del cami per a la cesacio del patiment. T’he dit les quatre veritats nobles, concepcio central de budisme: el patiment, la seua produccio, la cesacio i el cami a l’eliminacio del patiment.

- ¿Si es aixina el mensage que transmitixes es el armaggedon?

- ¿Ho has dubtat? ¿Veres el capitul d’Expedient X quan Madler demana la pau mundial al geni de la llampara?

- Si

- ¿Qué ocorre?

- Que desaparegueren les persones del mon.

- La pau es la lluita final.

- ¿Quan vols anar a un lloc veritat que hi ha molts camins? 

- Si.

- Pero no tots te duran, i ademes entre ells els n’hi ha millors que uns atres. Tots hem de triar un cami i hem d’encertar perque si nos perdrem i sense bruixola es dificil tornar la cami adequat.

Estava sorpres de la conversacio i sentía que estava viu, perque quan ya no creia en la sorpresa estava sentint en estat pur este plaer. No estava en el Tibet, ni l’home anava de taronja i tenía el cap pelat i li estava donant una lliço i deprenia perque li donava una perspectiva que desconeixia.

- ¿Quí eres? ¿D’a on has eixit?

- Yo soc ningu, perque yo no pertanyc ad este mon.

- ¿I cóm evitar el patiment?

- Massa preguntes per hui. Contestà en un to molt relaxat que s’anava difuminat a mida que les paraules eixin i desapareixien entre els seus llavis, a continuacio tancà els ulls.

- ¿Te tornare a vore?

- Sempre, baix l’ombra de l’arbre Bodhi.

Quan s’alluntava es girà i recordà lo que li havia dit al principi i llavors li vingue al cap la musica de Sabina “el superclase de mi clase, ¡Qué pardillo!, se pudre en el banquillo y a sus cuarenta y cinco abriles matarile y a la cola del paro por no haber pasado por el aro”.I es preguntá quí era eixe home sabi i pobre, “que para hacer poesía sólo tenía que mover los labios”.