Vestits de "progre" en traça d'alternatius.

Rodejats d'amics que simpatisen i aplaudixen

les gracies i fets d'aquells que parlen distint.

Tots eixos que resulten moderns i que estudien

carreres empalustrades de falsetats i comicitats

que no s'aguanten, ni per historia, ni per dignitat.

Els mateixos que fruixen de ganes de poder,

de sanc negra i quallada de mentires

d'ansia malicciosa de tants anys d'arraconament.

Son eixos, els qui hui pugen escales de paper,

contents per l'exit del moment victorios

arrosegant a son pas el cami de la llum i de la veritat.

Ells son. Els que sense autoritat governen i dicten.

Els que deixen passar els dies sense que els caiga

la cara avergonyida de tan poc que fan que siga bo per a tots.

Son els mateixos, veïns i veïnes,

els qui abans  feen onejar banderes de sanc i agror.

Son els qui d'una pinzellada tinyen els carrers de no res.

Son els qui aprofiten els diners d'un colectiu, el poble,

per a desviar-los cap a tradicions, costums i veus d'un pais oblidat.

Son els qui entonen els cants de l'angoixa front als llibertat.

Exactament els mateixos.

Aquells qui vingueren de plomes farcides de billets del Comtat.

Aquells que se miren en l'espill, del reflex del tarquim.

Els mateixos quatre que golegen en veus de fora,

en veus dures com els braços del bochi,

i ploren les morts dels qui deixaren la veritat a una nova.

Aquells qui viuen per a un fi,

que es el final de huitcents anys d'historia

i consolidacio d'un poble que vol la pau.

Ells. Sense triar-los per com son.

Sense buscar-los representacio digna.

Sense res que cative, ni endolce.

Ells, fets de fel amarga i coenta.

D'estomecs de ciuro curtit en rencor.

De ments enfosquides en mala espenta.

Ells son els fills.

Els fills del dimoni de banyes de mort i desolacio.

Son ells. Els mateixos.