Quan yo muiga, germans,

sagelleu-me els llavis

en un bes d’infinit blau;

al pit,

un recort de la dona i els fills

tambe, ¿per que no?, un atre de Marilyn

i entre les mans vullc empomar

un pomell de paraules

¡de tantes paraules

escrites des del silenci!:

per a sempre la pau,

l’et vullc, la patria,

del cantic la rabia,

del puc un pam.

 

            M’endure, germans,

en mi i per a sempre el bes

i a vosatres vos vullc deixar

l’herencia inevitable del ser

(que, si som, hem d’estar

i, si estem, nos serem)

-feu conte d’ells-,

l’espai

que ocupava i m’ocupava la pell,

l’herencia acaramullada,

una estrela blanca sobre el blau:

les paraules, el temps,

l’esperança, la fe,

el desig de llibertat

i el desig de ser dignes de ser,

de ser i mereixer

meritoriament valencians.