Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua
         e dins lo cors comença fer cami,
         e roman fret lo loch d’on parteix si,
         la viva carn s’alterra ’n groga y blanqua,
        molt e pus fort dolor mon desig sent
        com ha partir de la mia sperança;
         no es del tot, mas en lo cami·s lança;
        ja mon esper demostr’alterament.

       No·m pens que Deu me done tal turment
        que·m veja ’l mon si pert lo meu desig;
      no·m restara sino que mude lig,
         car de tot l’als mon esforç es potent.
         Tots los assaigs que amadors an fets,
         tots me son pochs sino mort acordada;
         si·m fall Amor, no·m fall pensa irada
        per castigar mos passats maliffets.

        Tan gran amor hauria ’n deserets
         que tal affer menys de senyal passas.
         De be o mal se·n deu mostrar gran cas;
         Amor li plau que·s mostren sos secrets.
         Tant mon voler Amor ha hobeyt,
         que no·m dolrra sa perillosa plaga,
        si per null temps la fama no ss’apaga,
         com sent Francesch, de la su’a jaquit.

         Vos, dona, sou mon deu e mon delit;
         donchs no us dolgau si pert lo mon per vos.
       No·m teniu tort en les mies dolors,
         e, vos dolent, me feu pus dolorit.
        Res no·m dol tant com si de mi us doleu;
       lexau a mi acomanat Amor,
         car de aquell no·m trobe gran paor;
        de ira prech que·m vulla guardar Deu.

        Si com a l’hom frenetich l’es molt greu,
        quant a fer mal se vol esser levat,
         lo fort ligam que li hauran possat
        y ell mal no sent fins la follia veu,
        ne pren a mi quant so torbat per ira:
         yo·m trob esforç, tant que no sent treball;
         quant me jaqueix, si be tot jorn ho call,
        romanch tant llas, que sol mon cor sospira.

         Lir entre carts, ma voluntat se gira
         tant que yo us vull honesta y desonesta;
        lo sant hair, aquell del qual tinch festa,
         e plau me ço de que vinch tost en ira.