La gran dolor que llengua no pot dir
2 del qui·s veu
mort e no sap on ira
3 —no sab sson Deu
si per a si·l volrra
4 o si ’n l’infern
lo volrra sebollir—:
5 semblant dolor lo
meu esperit sent,
6 no sabent que de
vos Deus a ordenat,
7 car vostre be ho
mal a mi es dat,
8 del que aureu
jo·n ssere sofirent.
9 Tu, esperit, qui
as fet partiment
10 ab aquell cos
qual he yo tant amat,
11 veges a mi qui
sso passionat,
12 duptant estich
fer te rahonament.
13 Lo lloch hon est
me fara cambiar
14 d’enteniment de
ço que·t volre dir;
15 goig o tristor
per tu he yo complir,
16 en tu esta quant
Deu me volra dar.
17 Preguant a Deu,
les mans no·m cal pleguar,
18 car fet es tot
quant li pot avenir:
19 si es ell cel,
no·s pot lo be spremir;
20 si en infern, en
foll es mon preguar.
21 Si es axi,
anulla·m l’esperit,
22 sia tornat mon
esser en no-res,
23 e majorment si ’n
lloch tal per mi es;
24 no sia yo de tant
adolorit.
25 No sse que dir
que·m fartas d’aver dit;
26 si crit o cal, no
trop qui·m satisfes;
27 si vach o pens, e
temps en va despes;
28 de tot quant faç,
ans de fer me penit.
29 No planch lo dan
de mon delit perdut,
30 tanta ’s la por
que·m ve de sson gran mal!
31 Tot mal es poch
si no ’s perpetual,
32 e tem aquest no
l’haja merescut.
33 Lo dan mortal es
molt mes que temut,
34 e tol ne part
esser a tots egual.
35 O tu, Dolor, sies
me cominal!;
36 en contra ublit
vulles me sser escut!
37 Ffir me lo cor e
tots los senys me pren,
38 farta·t en mi,
car no·m deffens de tu,
39 dona·m tant mal
que me·n planga cascu;
40 tant com tu pots,
lo teu poder m’esten.
41 Tu, espirit, si
res no te·n deffen,
42 romp lo costum
que dels morts es comu;
43 torna ’n lo mon e
mostra qu’es de tu:
44 lo teu esguart
no·m donara spaven.
