¡Com es marciren

les ferides de l`absencia!

 

¡Com moriren els goigs

de l`existencia

darrere de la gelada brisa

un maig no qualsevol!

 

Va ser un dia desset que

jamai oblidaré:

Volaren les meues esperances

vers al no-res,

cap a l`angonia

i  l`oblit mes fosc.

 

Senzillament,

son dotze mesos de negror,

temps de soletat

ensomiant somis de llit

i plaers de cossos,

banyats de suor,

imaginant llançols  humits

de llagrimes...

i amors.

 

Dotze. Son dotze mesos

en el preu dels erros al muscle,

patint i cridant ajuda a fosques

en el silenci de la penombra...

suau...sense sorolls.

 

Es el temps d`un fracas,

la vida d`un home que intenta

reviure els breus minuts

de l`antigor dolça..

i que tan sols ne te

un ampla ferida fonda...,

sense curar...

 

...Es marciren les flors de l`absencia...

         

(Sobre un 17 de maig de 1998)

Autor:
Josep Esteve Rico i Sogorb
Elche-Elig, a 13 d`abril de 1999

(PUBLICAT EN EL LLIBRE AUTOBIOGRAFIC DE POEMES, "RETALLS PER AD UN COLLAGE INACABAT" 2004)