Del Senia al Segura van

unes donzelles

i uns donzells,

totes elles

i tots ells

agarrant-se de la ma.

 

I en cremallera van

els Ports per a començar,

la Plana Alta i la Baixa,

al complet el Maestrat,

Ademus, l'Alt Palancia,

la bellea escudellada,

al compas del vent i de l'aigua,

els cabells en flama

l'Alcalaten i l'Alt Millars;

 

i van

el Camp de Morvedre i del Turia el Camp,

totes oberta la porta,

Requena-Utiel i els Serrans,

la Foya de Bunyol, sancera l'Horta,

el Cap i Casal, la parra i el bancal,

el sol i la lluna a posta

apostant-se la llum i l'hora

d'acabar i començar;

 

i van

les Riberes, de Cofrents i d'Ayora les valls,

la d'Albaida tambe i el color

de la terra i de la serra, de la pau,

la Canal de Navarres, la Costera i la Safor,

les Marines, el Comtat,

la paraula, la calor,

el vol de les aus i els balladors,

l'alacanti i l'Alcoya;

 

i van

a on la palmera es fa regal,

a on la patria va i s'aprima,

el Vinalopo al complet i ses valls,

la solana, la sal i la salina,

el Baix Segura, terra, cel i mar;

l'amplaria del blau sense mida

d'unes donzelles en romeria

que alvancen al mateix compas.

 

I van

a la vora de les plages

a escalar la costa en els peus entre l'aigua i la sal;

i van

als peus de les montanyes

a escabuçar-se en els llançols de ses valls;

i van

a les serres mes altes

a arrapar el capdamunt d'un sostre parint de cel el blau.

 

Com en el vol d'una gavina,

unes donzelles planegen

sobre valls i passeres;

en rogle o en fila,

sobre carrasques i llimeres,

pels bancals i les canteres;

a on es perfila la vida,

sobre pins i garroferes,

sobre pobles, carrers, places i carreteres.

 

I van

en la dansa encamallades

a estrenar el dia cada dia en els parpalls

i van

per l'espai que ocupa l'aire

a escampar l'abraç sobre la pell en canal

i van

a deixar les penes que passen

i colgar-les baix terra a canters d'oblit i de calç.

 

I ageperant el perfil de la terra van

de tantes totes: la Manadella i En Galceran,

esguellant el perfil de la terra costeruda

Penyagolosa i, escampant el mant,

la Mariola, tambe castelluda,

en el cel acabat d'estrenar;

el desert de les Palmes a una,

serra d'Irta a punt de pruna,

la roca, la pedra, l'arbust i l'arbram. 

 

i van

d'entre tantes totes: l'Espada,

vora la pau, la serra del Turmell;

el Calderon i la Calderona al pas,

el rosari d'estreles Columbretes i el temps

d'esquenes als mesos, als dies i als anys;

Tortajada, Bicuerca, Nevera, ¿qui mes?,

Monduver, el Caroig, Moncabrer...

serra Aitana... la rabia del no... l'amor del palp...

 

i van

de la pedra i del marbre a cavall

i a cavall del vermell i la grana,

el Mongo i el Reclot; d'un grapat

la Carrasqueta i el silenci en rama

i sempre provocant de l'atre costat,

per a sempre, sempre, sempre Puig Campana;

mes cap avall s'esguita la mar de Tabarca

sense aplegar a argila des del fanc.

 

i van,

no mai les podriem oblidar,

les albuferes, de la terra invasores,

el Cabeço, Escalona, la Nau

de la terra i del cel penyores,

Cap Roig i de Gata el Cap,

¡vinguen i vegen, senyors i senyores!,

serra Bernia per a retalls i contes,

el Mascarat en mascara, l'Illa i l'Ifach.

 

I van,

cabellam d'estels en orde,

descansant el pit sobre el pit sere sense combat;

i van,

el rebost ple i les ones

sempre a temps per al pas del compas de la mar;

i van

per les pedres de les torres,

per muralles de resso d'un ahir per acabar.

 

Com en el ball dels galfins,

esguellen marors de fe,

dibuixen gepes al vent;

des d'un cantó del desti,

somriuen sense perques,

bromera sense un adeu;

fora del baf de l'ahir

es llancen al cau d'un bes,

s'engulen al palp depres.

 

I van,

fetes flors entre corones,

escampant el perfum de la lluna sobre el cant;

i van,

fetes a plom de les plomes,

empomant un nores al bram en gel de l'abraç,

i van,

fetes i desfetes totes,

agranant-li la fel al silenci que es fa clam.

 

I esguitant la terra de nervis van

per a escabuçar-se al si de la mar

el Senia obrint franja i frontera,

en parentetic i primer senyal,

mes discrets Monlleo i Llucena,

el Bergantes, la por al secà,

l'espill per a la lluna plena,

el Palancia, el Mijares i, d'una atra manera,

digau-li tambe, mes avant, el Millars.

 

I van

penosa i sinuosament llepant,

arrossegant-se de la serra a l'arena

sobre la superficie eixuta i tal,

el Carraixet de pedra per a la pedra,

Rambla de les Coves, el Turia a part,

entre el dia i la llum el Tuejar,

el Magre per a llavar-nos la pena

i el Cabriel, que es pert en l'anar.

 

I van

discrets, en silenci, amanerats,

el Xuquer farinos, el Sellent,

Anna, a on ni l'adeu ni el mai,

el Barcheta, el Serpis, l'ale

regolfant-los de torta humitat,

sense el bull d'un bollit el Bullent,

el Girona, en revol el Guadalest,

el Gorgos i, en penjoll, l'Algar.

 

I van

agarrats de la vora d’un mant

el Sella, l’Amadori, el resso del nores,

el Monnegre del nores amant,

llampant el secà d’un blau sec,

el Claria, el Canyoles amarcs,

Loriguilla i el Reatillo en bateig,

com el Vinalopo i el Segura fets,

del silenci en castella.

 

I van

totes elles i tots ells,

junts baix dels plecs,

sempre a una veu,

van anant

i recorrent

la mateixa fe

de saber-se valencians.