Despullar-me

no del tot, quedar-me

en la minima tela testimoni

de la puditat

cubrint l’intimitat

de la mes absoluta intimitat.

Deixar la roba a la vora de la mar i llançar-me

escabuçar-me

i que la mar em lleve d’una braçada

en les seues energiques i poderoses mans

l’ultim detall de civilitat.

 

            Ya del tot nuet, escampar-me i nadar

per la superficie infinita de la mar,

abandonar-me al palp de cada raco, cada plec i espai amagat,

cap amunt i cap avall,

d’un costat a un atre costat,

cubrir el camp en l’abraç

impossible d’un braç i un atre braç.

Recorrer pam a pam

l’impossible extensio de vida, mort i cant.

Està en marcha la sanc

acusadora i deïctica,

marors que venen i van;

un eixercit aplega ya

-la tormenta alvança al pas-

decidit, complet i total,

ya no domine el compas,

trangolege, caic

i em deixe portar

en la frenetica lluita del combat,

entre la força del tot i l’abraç,

m’afone, i m’alce, m’escabuce, un bram,

ixc a la superficie i em torne a escabuçar...

Em pert de cap

cap al fondo de la mar

i en moviments descontrolats

al final

m’engulc un glop d’espasmodica mar

en una explossio global

de la naturalea enfrontada.

El cos tot banyat

i banye tota la mar,

tu mar i yo mar

rampant cap a la superficie indefinida, integral,

i la complicitat

de la lluna expectant

que s’ha retirat a un costat,

amagada darrere d’un nuvol passant.

 

            Silenci... torna l’ale a alenar;

sense derrota, recupere l’espai

i deixe el meu cos surant,

el cos abandonat

a l’abraç reconfortant

de la superficie que em glopeja i m’esguita,

de la pell sense mida

de la mar que em fa i refa.