I a pesar de tot estan les adversatives,

hem de carregar en elles

vullgues o no vullgues

nos espien, nos miren,

estan sempre i nos esperen.

 

            Yo, que tant he apostat per les copulatives,

pero sempre està el pero,

pero aço, pero allo, pero pero...

pero sempre, ¡ai!,

sempre hi ha algun pero.

 

            ¡Amunt la i deïctica, aditiva,

conjuntiva, emparelladora d’igual a igual!

Es la meua preferida,

mireu i digau si no es veritat:

ella i yo...

sona be,

tu i yo...

sona genial,

amor amar... perdo:

amor i amar,

de dia i de nit,

vaig i vinc,

amor, per tu,

m’eres i et soc,

amunt i avall,

Cardona i Vi-

ves,

Lanuza i Ortu-

ño,

d’estiu i d’hivern...

i, de les primaveres,

la una i la dos.

 

            ¡Tan primeta i estilisada!...

¡I sempre fa tant de paper!

Tan primeta, la pobra, està

de tant de gastar-la,

desgastar-la,

onsevulga va

i onsevol se la veu.

 

            Si el metro falla,

al principi, enmig, al final,

sempre queda be,

es una gracia

i alla que la posem:

i mai i sempre i encara,

i aci i ahi i alla,

¿vosatres ho veeu?,

i som perque som i estem perque estem.

 

            Aixina que

¡amunt la copulativa

veritat o mentira!

¡Guerra, guerrers,

sense treva a l’adversativa,

a un pam del silenci,

contrapunt que martirisa!

 

            I sense pero,

que i sense tu

ni blau ni blanc

ni dolç ni salat

ni ombra ni llum

ni res te trellat.